Àlex Morales

Joventut perduda?

2012-01-14T13:03:00.002+01:00

Diuen alguns d'edat més elevada que la joventut d'hui dia està perduda i camina cap a la sendera de la tempestat humana.

Afortunadament sóc jove, la meua edat corre escampada en una adolescència clara però en alguns aspectes confosa i sempre que escolte les declaracions d'aquells més majors comentant-me que els jóvens de l'actualitat són dolents i prepotents els dic. Deia Sòcrates allà en l'any 470 AC que "Els jóvens hui dia són uns tirans. Contradiuen als seus pares, devoren el seu menjar, i li falten al respecte als seus mestres" La joventut sempre ha sigut com ho qualifica este gran filòsof, sempre, diran el que diran, però ells també ho hauran fet. És el negatiu de créixer.

Doncs bé, deixada esta premissa damunt de la taula, m'agradaria parlar-vos de la necessitat que tenim de poder aconseguir un menut, encara que siga minúscul, espai de veu, en el què almenys les nostres preocupacions foren reflectides.

A la calor de les efemèrides, els mitjans de comunicació ens mostraven fa uns mesos, la revolució sistemàtica del 15 M, on molts de nosaltres ens vam veure obligats a assistir a estes concentracions per a reivindicar un món millor buit de casta política amargada, siga d'uns o d'uns altres. Hem per fi, tingut veu.

Existix de tot, alguns que juguen a futbol, altres a bàsquet, uns altres els agrada la música i alguns jugar a l'ordinador, doncs ja que hi ha de tot, també estem els altaveus, els què amb la nostra veu -i de vegades el nostre vot- intentem posar en el lloc que correspon tot el que ens fa mancada.

La meua ciutat, Cullera, és el clar exemple del lloc on el jove va a passar-ho realment mal, acostumar-se a això, i per tant dir que té moltes coses, boniques i exemplars, però quan ix d'este poble s'adóna del desenvolupament social que existix fora. Eixa ha sigut la meua experiència, i és per això pel que em sent responsable i vull canviar el meu poble juntament amb tots aquells que he nomenat anteriorment, aquells que juguen a futbol o que els agrada passejar també són part d'esta reivindicació on demane a tots sense exclusió de ningú que se'ns done veu i que no siguem simples experiments o part d'un argumentari polític on després som oblidats com si fórem rates. Respecte i veu, només això.

Àlex Morales.

Disincronia real?

2011-12-11T16:12:00.002+01:00

Existixen éssers humans de tota classe social, alguns amb privilegis i altres que caminen entre la incertesa que ens aguaita en tot moment. Podríem declarar tot açò com una veritat absoluta, encara que sembla que no ho siga i no vulguem que ho siga, doncs és desconsiderar una cosa dient que és una veritat absoluta i indeleble. Fins a ací arribem.

Amb esta premissa bàsica el text podria entendre's com una anàlisi del comportament social que tenim els individus racionals -açò és debatible- però vull arribar més profundament i acostar-nos a la individualitat de l'ésser sense haver d'acostumar-nos a etiquetar-lo com socialment ens diu el panorama.

L'ésser humà posseïx unes capacitats que li permeten entendre el món d'una manera o d'una altra depenent de la sensibilitat o de l'argumentació que li hagen donat a cada moment del seu període cognoscitiu.

La problemàtica visible que trobe en estos punts és la d'aquells éssers que no ja només no pensen per si mateixos sinó que esdevenen als actes més impurs de la realitat pensant del moment que més o menys patim -o gaudim, és clar, tot són punts de vista-

De fet, en la nostra societat trobem com he dit anteriorment, diversos personatges que encara sent de sabor amarg a l'estructura social, pensen, elucubren i per tant actuen d'una manera diferent anant de la mà dels quals posseïxen certa edat elevada.

No parle en cap moment de posicions pròpies, però si reflexione davant esta actitud, doncs m'ocorre; M'envolte d'il·lustrats, intel·lectuals, seriosos, "vagos", desocupats, gents estranyes, moribundes políticament, imbècils... però al que arribe és que posseïxen una edat més avançada.

Per què jo? O per què altres? Serà una simple casualitat? O serà una qüestió de gustos?

Amb sinceritat vos anuncie, que mai podré comprendre semblant actuació personal.

Àlex Morales.

Agur ETA

2011-10-24T01:55:00.000+02:00

Españoles, ETA ha muerto.

Aforismes propis

2011-10-12T13:45:00.003+02:00

La mera obstinació de realitzar-se és una cosa que ens hauria de pronunciar a tots, però pel simple fet de ser socialment acceptats no incorrem en això.

Si l'herència que va deixar Déu en la Terra és la qual jo veig, em donen més arguments per a no creure en ell. O no? Clar, la justificació és sempre el lliure albir o la fe.

Unes tisores servixen per a tallar el paper -normalment- però també per a matar. Depén de l'ús que fem d'ella serà bona o dolenta. El mateix ocorre amb la societat.

Diuen que Cullera és un "pueblo de titanes donde se fuma muy buena hierba". D'acord, doncs això som: Merda.

Contrastar fets és una vocació que només és donada en la intel·ligència humana, no siguem animals.

Les guerres són la mostra claríssima que els instints animals encara -i sempre- seguixen tenint cabuda en l'ésser humà.

"Cuando el río suena agua lleva". Tot riu ha de dur aigua, sinó no serà doncs un riu, i per tant al dur-la, sonarà. Ocorre el mateix amb el cúmul social, sinó té imperfeccions no serà mai una societat.

La immigració és ja de per si mateix sola una molèstia de la dreta més arrelada amb la naturalitat especialista en el conservadorisme acosador, doncs bé, que em mostren una raó LÒGICA per a argumentar que el món ha d'estar separat en fronteres. O diran "passe paraula" o diran el que diuen sempre: La tradició ens ho ha marcat. No vos sembla estúpid?

Una llengua és un simple aparell de comunicació, mai un insult, un defecte o una simple raó discrepància i ensopegament polític.

"Estimeu-vos els uns als altres com jo vos he estimat" Ni em sembla palés ni cert. Serà culpa de la jerarquia eclesiàstica?

Agafem un foli, escrivim la lletra A i ho cremem. Serà consumit? Clar que sí. Quina reflexió feu? Jo cap, doncs dir frases inconnexes o fins i tot veritats absolutes és alguna cosa molt característic de la política.

Àlex Morales.

Entrevista a Ricard Camil Torres

2011-09-18T21:43:00.004+02:00

Esta entrevista va ser feta arrel del meu treball d'investigació "Els Successos de Cullera: Cent anys de la barbàrie" És totalment pròpia i realitzada a Ricard Camil Torres Fabra (1956), que és llicenciat en Geografia I Història per la Universitat de València. Te nombroses publicacions i participacions en congressos avalen el seu quefer investigador.

Molt bon dia Ricard, estic molt agraït que m’hages pogut responder a la truacada I poder establir esta entrevista, de la que espere traure resultants molt profitosos.

1- La situació espanyola era molt cruenta i ens trobàvem en una gran crisi econòmica i de valors, però en concret que va afavorir que els - Successos ocorreren a Cullera?

Com és natural els esdeveniments van estar una conjunció de factors de difícil classificació. Raül Silvestre argumenta que el motiu fonamental dels fets va estar l’arribada temerària del jutge Jacobo López de Rueda, i té raó, sense jutge no pot haver assassinat de jutge, encara que Silvestre es refereix a la mlortal antipatía guanyada a pols pel bon senyor . Però tal vegada la raó principal explicativa siga la conjunció de factors primerencs com ara l’anterior però contínua dedicació i/o obsessió de Jacobo en perseguir anarquistes i molestar republicans i progressistes, i per altra banda la situación de vaga que de manera tan secular es convertia en avalot al PV. Les qüestions de crisi económica i estancament intel·lectual de la monarquía, especialmente pel que fa al concepte d’ordre públic o la intenció de contentar els militars –d’on sortiràn els “africanistes” amb el ressò que tindríen després- i cedir a pressions dels lobbys financers per a encetar una aventura colonial després del dessastre patit al Carib i al Pacífic; no per secundàries per a l’explicació dels fets són menys importants, el mateix que el paper de les dones. Recordem que la primera acció del jutge a la seua arribada va ser detenir un parell de vaguistes, amb agressió física i verbal inclosa, i no van ficar impediment ni els detinguts ni tota la colla que era envoltant l’estació del ferrocarril. Són les dones qui, en assabentar-se de les detencions, combreguen al personal al crit “que se’n duen els homes!”, com bé relata Salvador Pedrós. I és què, a més, el govern havia implantat el servei militar obligatori des del 13 de maig anterior, el que tampoc era la certesa que els rics o benestants anirien a la guerra, però el segur és que ja sense quintes ni res no hi havia manera d’esquivar l’uniforme. A partir d’ahí…

2- La situació va ser molt violenta, o tot el què va passar anava d'acord amb el temps?

Doncs el que acabem de dir: arribada del jutge, excés de confiança en si mateix, altanería, etc. Recordem que aquesta persona era detestada per un fort sector de la población, especialmente el més combatiu i el que més suportava la crisi económica, intel·lectual i social de la monarquía. Els fets, s’ha d’insistir, no sols ocorren a Cullera: tot el País Valencià, especialmente la Ribera, s’inflama davant la guerra del Marroc, tot i que aquesta no siga més que el detonant final. L’estructura escleròtica de la Restauració fomentava el malcontent general sobretot del proletariat i més encara del proletariat agrari.

3- Havia passat alguna cosa semblant a Cullera?

Aquesta pregunta cal fer-la a Raül Silvestre, que és qui ha treballat –i per cert, de manera magnífica- el tema. De les converses mantingudes amb ell es desprén que desfetes de l’ordre públic a gran escala, avalots, baja; van estar moltes i freqüents als darrers decennis. Consums, agressions carlines, quintes, malcontent social, etc. Sembla que van contribuir de debó, però de tota manera cal preguntar a Silvestre donat jo no he tocat el tema personalment i em dedique a extraure qüestions del seu treball. La resta del país, això sí que puc afirmar-ho, tampoc escapava als avalots i els desordres amb diverses magnituds però evidents.

4- Qui va ser el causant de tal barbàrie?

Sembla que no hi ha cap dubte que l’autor material de l’assassinat de Jacobo López de Rueda va estar el “Xato”. De fet d’això s’enaltia en sortir de la presó, explicant el cop d’estrela que reventà el crani del jutge. També sembla que els autors materials de la resta d’assassinats van estar els primers condemnats a mort i posteriorment rebaixats a 30 anys.

5- L'anarquisme a Cullera tenia força?

La CNT es va configurar l’any anterior aglutinant els sectors sindicals de la població. Segons diverses fonts la militància anarcosindicalista cullerenca es movia, en el momento dels successos, entre un mínim de 2000 jornalers i un màxim de 3500, encara i que hi ha font que afirma un nombre superior. Amb tot, les fonts directes no són fiables del tot. L’estimacions municipals sempre es feien a l’alça quan s’informava al gobernador civil amb la clara intenció de preocupar-lo per tal que aquest dotés de més protección el poble. En canvi, el mateix alcalde donava xifres més baixes als seus regidors, tal vegada per evitar tèmors i demés. També els mateixos cenetistes tendien a exagerar el seu nombre i això es constata als informes del primer congrés de la CNT.

6- Com estava constituït?

L’ADN de l’anarquisme cullerenc era exactament igual al de la resta del País Valencià. Amb una estructura que pretenent estar lineal acabava constituida verticalment. És a dir, els representats de més prestigi, capacitat, inteligencia, valentía, etc. Eren els que preparaven les assemblees i també els que les manipulaven al seu gust. Com passa a qualsevol organització política o sindical. Ara bé, la capacitat de resposta del que podríem anomenar la base del sindicat resultava aclaparadora com es demostra en el seguiment de les vagues i altres accions de defensa del capital. L’eterna lluita obrera va forjar un tipus de lluitador anarquista actiu, persistent i poc donat al retrocés en les negociacions amb la patronal.

7- I després dels Successos?

Com sempre fa el poder polític, s’aprofità per a reprimir tot allò que olores a revolucionari i, de pas, sacsar l’enemic polític. La CNT va estar il·legalitzada, els seus membres perseguits, torturats per la guardia civil, jutjats, condemnats i tancats, i també els republicans van veure com el poder s’encarava amb ell. Recordem que les vagues i avalots es van donar a tot arreu de l’Estat espanyol encara i que la magnitud que agafaren al País Valencià no va estar comparable a la resta. A més, a la Ribera especialment, l’efecte dels avalots es va fer sentir de manera superlativa. No van haver morts sols a Cullera, però al nostre poble des van donar els fets més remarcables. No pel nombre d’assassinats, ni pels seus noms i cognoms sinó per ser qui ereni el que significaven: la respresentació institucional de l’Estat. Aquesta és la clau. Cullera era i continuà sent un poble més del seu país, no un poble de criminals com li tocà patir a Ximo Bosch i que de manera magistral va exposar el seu dia.8.- El poble va viure una falsa pau. Havien molts implicats i per tant moltes families es veieren immerses en una situació gens fàcil. Les primeres setmanes després dels fets el poble semblava un escenari inaudit: el canoner “El Temerario” vigilant la sortida pel Xúquer, el Batalló “Las Navas” vigilant el poble i la guardia civil, ajudada pel sotmetent local, fent detencions i efectuant tortures. Pel que fa a la población els conservadors locals, especialment els cacics, van veure amb bons ulls la repressió donat s’havien espantat davant la dimensió de l’avalot. Els republicans de seguida van reaccionar amb la doble finalitat d’evitar que la repressió els fera més mal del que ja se’ls estaba fent i intentar reconduir la situació al seu favor i poder atacar així els seus enemics dinàstics. La clase obrera és la que –per a variar- s’emportà la pitjor part.

8- Què passa al poble de Cullera després dels Successos?

Només et puc dir dos vocables: destrucció i il·legalització. La cultura laica i l’educació van ser els pilars que es debien destruir principalment.

9- Sucrona i totes les seues edicions han donat a conéixer importants dades sobre el transcurs d'este succés, però en que més t'has basat per a tindre coneixement sobre els Successos?

Com no, el primer contacte amb els successos va estar mitjançant la lectura del ttreball de Pedrós. Després aparegué una reflexió de Manuel Xust i ja vaig decidir endinsar-me un poc més. Les meues preguntes no obtenien resposta i per tant comencí a escorcollar a l’arxiu de la Diputació, al dels jutjats, l’històric municipal de Cullera, la prensa, etc.

10- Cullera, en la Guerra, va tornar a renàixer odis d'aquell enfrontament local?

No tinc constancia que la violencia deslligada durant la guerra tinga a veure amb els successos de 25 anys abans. Es tracta d’un fenomen distint. En 1911 les condicions per a la violencia ja les hem exposat. En canvi, en 1936 no s’enfronten uns malcontents amb la representació de l’Estat. Els assassinats que es produeixen a l’estiu de 1936 deuen emmarcar-se on són, sense més: el fracàs de l’aixecament militar provocà exactament el que els sublevats utilitzaven –i que no era per a res cert- que no era altra cosa que la por a la revolució. La República, o millor dit els veritables republicans no van tenir temps ni ajut –al contrari- per afrontar els seculars problemes d’Espanya. El fallit colp d’Estat aconseguí enfonsar les institucions i això provocà la revolució i, per tant, el bany de sang d’aquell estiu tan dolent per a la nostra historia.

11- Has conegut alguna persona que visqué aquell acte?

Si et refereixes als successos de l’11 a cap.de la guerra, si.

12- Has pogut traure informació?

Mira, la informació que moltes vegades pots substraure és tantes vegades molt poc equànime que no pots fiar-te mai, encara que si que pots fer és recolir vivències d’eixe mateix dia, a més l’oblit i la vellesa fan molt en la ment de la persona.

13- Si visqueres en aquella època, de quin bàndol hagueres estat a favor?

Sóc fill de la meua época, com tohom, i per tant em costa connectar factualment amb el personal. Per contestar intentaré ser pràctic: és clar que no m’hagués fet gens de gràcia estar el jutge ni qualsevol de les víctimes. Ni tampoc no dels supervivents a la masacre. El pes emocional estaría terrible, desprenc. Tampoc m’atrau estar a la pell dels familiars, com tampoc no en la dels assassins i demés per qüestions practiques, i no seré jo qui diga que el jutge s’ho mereixia. La meua simpatía personal i emocional, quan deixe de costat la meua professió de banda, com sempre està amb aquells que sent molt surten a molt poc. Amb aquells que estant majoria són tractats com a minoría. Amb aquells que venen l’únic que tenen i que no és altra cosa que el seu treball i així podría continuar hores però no cal. Ara bé, si cap personatge d’aquesta historia té la meua admiració, sense dubte són les dones que s’enfrontaren al poder, tirant pedres a la tartana, cridant “que s’enduen els homes!” i sobretot quan li cridaveni al jutge: “No volem la guerra!” Aquestes són per a mi el veritable heroi d’aquesta historia.

14- Moltes gràcies per haver-me concedit esta entrevista, ha sigut tot un plaer.

El plaer ha sigut meu, de veres. I gràcies a tu per tindre esta preocupació per la cultura laica i la història del nostre poble.

ÀLEX MORALES.

Esta entrevista ha sigut realitzada dins del treball d'investigació "Els Successos de Cullera: Cent anys de la barbàrie" propietat intel·lectual de Àlex Morales contemplada en la Llei de Propietat Intel·lectual. Reial decret Legislatiu 1 / 1996. Queda totalment prohibida la reproducció total o parcial, edició, còpia, publicació, adaptació, modificació, tractament informàtic o traducció, sense l'autorització del realitzador.

Les dos cares de la moneda

2011-08-28T15:54:00.001+02:00

Antany la societat sembla que sempre s'ha dividit en dos bàndols que mai han estat en acord cap dels dos i s'han perpetuat insults d'un o d'altre.

No m'agrada eixa classe de posició en la qual sempre has d'entendre la forma d'organització social com una separació ideològica que no puga ser racional.

L'Església Catòlica Apostòlica i Romana, criticada per uns i lloada per uns altres, i açò és la mostra d'eixa separació que consistix que ser d'esquerres és donar pas a l'insult i la desqualificació per a aquells que la gestió de l'Església els sembla fastigosa i repugnant i com no endarrerida. Fins a certs punts em sembla raonable i real. El costat conservador tracta de lloar tot allò que fa esta institució, com protegir els valors de la cristiandat i perpetuar aquells punts irreversibles, per cert, que són la mostra clara que Déu i les seues paraules van quedar imposades en la religió catòlica.

Jo no sóc així, no m'agrada fer res de les dos coses adés dites.

L'Església Catòlica ha desenvolupat durant molts anys una labor d'ajuda a l'ésser humà i al més necessitat que és un clara demostració que hi ha parts positives en esta institució, l'exemple és Càrites, amb la qual podem observar que la seua ajuda és clara i constant. Això és molt bonic i molt lloable.

Però hi ha certs aspectes que es veuen molt allunyats dels manaments que Déu va deixar palesos en la santa escriptura.

Cap cosa ni ningú pot comprendre com l'Església està subjecta a la integritat política i és un gran lobby per a prendre decisions, de vegades, d'extrema guerra entre els espanyols. I ningú pot arribar a comprendre per què l'Església actua de vegades de tal manera que trenca amb els aspectes morals que ells prediquen: Amor, pau, ajuda al proïsme...

Esta és la realitat social del moment, i qui no raone i sàpia acceptar que l'Església té dos grans cares, no estarà actuant políticament correcte, tot això, evidentment, baix la meua opinió.

Àlex Morales.

Que sí, que no

2011-08-26T12:10:00.003+02:00

... que caiga un cahaparrón!

L'estiu arriba ja quasi a la seua fi i els què patim calor i no ens agrada gens esta maleïda època de l'any en la que t'alces i comences a suar com un porc, anem començant a gaudir només de pensar que ja s'acaba i comença la tardor.

De fet, la meua inspiració és tan curta que només arriba a realitzar diferents frases en valencià i castellà sobre filosofia, societat i política, és a dir aforismes.

L'estiu començà bé, perquè anar als xiringuitos tots els dies i començar diferents activitats que a l'hivern semblen inimaginables està molt guai, però ha arribat l'hora de la rutina i l'avorriment i això és insuportable.

Les ganes arriben, la calor ara està en el seu auge però poc a poc ens anem aproximant a setembre, a l'octubre, i com no al meu mes favorit; Novembre.

Àlex Morales.

Qüestions de l'existència

2011-06-29T01:30:00.002+02:00

Des que existim l'ésser humà sempre a estimat desvetlar unes qüestions fixes que han romàs en el dubte general durant molts i variats segles.

Una de les qüestions més rellevants i que més s'ha escoltat ha estat la de l'existència permanent d'una divinitat, en este cas, a la qual ens pertoca amb majoria: Déu.

Un dels missatges de la Mare de Déu rebuts en el Toscon diu "Déu vos ha deixat en una lluita contínua entre el bé i el mal, però també vos ha donat dons a tots, en mesures distintes, però que donen fruits, només necessiteu augmentar eixa confiança en Déu, enfortir eixa fe que teniu tan afeblida. Per això la majoria cerquen a Déu en fets sobrenaturals, el trist és que a pesar de viure fets sobrenaturals els dubtes seguisquen guanyant la partida en el vostre cor i en la vostra ment i vos trontollen"

Ja el missatge catòlic deixa damunt de la taula de disputa filosòfica que en cap moment es permet el dubte, mai permet que l'ésser humà es qüestione l'existència de Déu tal com es plantejada en els objectes bíblics que hui dia podem comprovar en el llibre catòlic per excel·lència.

És per això pel que l'Església perd fidels, i alguns d'ells es declaren amb esta famosa frase "Crec en Déu però no en l'Església" Esta frase pot analitzar-se de diverses maneres:

Un d'ells és el comportament que té la jerarquia catòlica -parle de jerarquia, no membres comuns- i un altre pot ser el motiu que he exposat adés.

Quan es parla de l'existència de Déu s'argumenta de moltes maneres, de fet tots els quals la qüestionem, que no significa res que no puguem creure en ell, som conscients dels nostres arguments, encara que hi haja en ocasions, individus que simplement plategen la possibilitat i a més la facen de facte de no creure en Déu.

És evident que és una qüestió totalment personal i infrangible, però que una organització de plebe catòlica et duga cap al camí que la seua jerarquia preferix, sembla sota la meua opinió que vulguen amestrar com si fórem ovelles i ells els pastors per a aconseguir un rèdit final, el qual mai podré arribar a imaginar.

Sigueu conscients sempre de les vostres decisions i la vostra capacitat argumentativa i mai repetiu frases que hàgeu escoltat encara que es tracte de l'ésser més intel·ligent i influent del món, doncs estareu incorrent en la vostra incultura, heu de pensar sempre, heu de qüestionar-vos qualsevol de les situacions que se vos susciten.

Àlex Morales.

Comença un nou temps

2011-06-24T12:11:00.002+02:00

El títol d'este mateix text semblaria l'etapa nova d'un nou govern a l'Ajuntament, o a la Generalitat, però no és així.

Comença un nou temps, perquè anem a endinsar-nos dins d'un mar de quefers inexistents en els que no anema poder fer absolutament res, doncs serem i seré un individu mort d'activitats escolars.

Ja he acabat una etapa, i ara comence altra.

Bones vacances a tots!

Àlex Morales.

Esta generació...

2011-06-19T19:43:00.003+02:00

El cantautor valencià Javier Melián trau a la llum una nova cançó, esta vegada sobre les sedicions i revoltes del 15M a l'Estat Espanyol; Vos convide a escoltar-la i aprendre d'ella.

Ànim Javi, del teu amic Àlex Morales.

Avís amb prelació

2011-06-12T20:02:00.002+02:00

Cada vegada que el nostre diminut cor -comparant altes esferes- bat al so de la música la nostra ment ens proporciona la capacitat de raonar d'una manera sorprenent.

Si ingerim a més líquids els quals consensuadament han estat aprovats pels consells mèdics sempre que es prenguen amb moderació excessiva, podem arribar a conclusions extremadament profundes de la nostra existència.

Mai l'oblit ens ha fet no tindre constància de les accions que en un passat els nostres predecessors cults van fer; Van crear la televisió, el periòdic, la ràdio, és a dir, el quart poder.

La fixació en estos mitjans de comunicació per part del mecanisme polític és increïble, de fet en nombroses ocasions han creat o comprat els mateixos. Estos aparells que solen dur-los molta fama en temps electorals.

Però deixem a la ciència organitzativa fer el seu treball- destrucció- i centrem-nos nosaltres a realitzar un diminut intent en posicionar-nos en l'extrema convicció del percentatge que menys ostentós siga: la cultura.

Quan esta paraula sona i ressona pels mitjans sempre deu tindre l'apel·latiu impepinable, urbana, futbolística, televisiva...

Si l'algun hipotètic i cas remot l'adjectiu no fóra existent, es podrien produir casos d'extrema gravetat entre els quals es trobaria el de "picors constants i dolors interromputs en el cap"

Tot el que ens han transmés tots els mitjans al llarg de la història ha sigut fem, excel·lents escombraries que només va deixar d'exisitir en gloriosos anys en els quals estos mitjans feien la seua funció. Ells creen la pobresa, ja que la imatge que donen a Àfrica i als països subdesenvolupats és que ací tot és bonic i no hi ha pobresa i poden tenir les oportunitats sense que els donen ni tan sols la canya per a pescar, i quan les seues barques arriben a les badies i costes dels nostres països, pensem... No, més pobresa, no. Per quina raó el món és així? Per què hi ha tanta marginació?

La culpabilitat la porta amb si l'abundància dels mitjans de comunicació.

Àlex Morales.

Vocables

2011-06-09T15:03:00.002+02:00

Des del moment de la concepció comencem a ser nosaltres.

Jo no sé si sé, o sé simplement.

La vida és un conjunt d'experiències que ens fan saber què som, i on anem a parar.

Per què vivim? Perquè el nostre senyor ens ho ha permés.

Jo sóc algú, però vosaltres no sabeu qui sóc.

Àlex Morales.

2011-06-05T17:49:00.002+02:00

MANIFEST A FAVOR DE LA LÍNIA EN VALENCIÀ!

Com a ciutadà i com a defensor faig ús d'este manifest per a mobilitzar-me des de la xarxa amb Escola Valenciana. Pel valencià.

La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Fran

cisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.

El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.

L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.

Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!

Àlex Morales.

www.escolavalenciana.com

Caletreig quimèric

2011-05-24T22:59:00.002+02:00

Considerar i atribuir a un individu alguna cosa que no és, és el millor recurs que té el ciutadà lliure. Sol fer-se molt en este planeta però més encara en països amb cert to de mentides com és Espanya, un país on encara no s'ha eixit d'una crisi constant de valors i on la llibertat seguix sent encara en majoria, llibertinatge.

Quan algú parla amb arguments verídics sol dur la raó. Eixos arguments poden haver estat viscuts, o fins i tot poden haver estat vistos des de prop observant les carícies del preciós colp de l'altre.

"Ego" he vist amb el meu aparell visual com els taujans dominen la cúpula visible denominada comunment com "societat". Sí, aquell conjunt d'éssers més o menys racionals que actuen d'una manera semblant.

Els edebos taujans actuals es multipliquen a poc a poc com si d'una malaltia contagiosa es tractara, cada vegada hi ha en més quantitat i les funcions que ells fan són tan simples que es podrien resumir en punts:

- Beure molt alchool, fumar molt tabac -i si pot ser enganxar-te al porro-

- Si eres home embolicar-te amb moltes femines, si eres dona ídem però amb hòmens.

- Intentar -almenys un menut intent- ser més xulo que ningú, vestir com dicte el gremi i fer gestos que ells facen.

De vegades parlen sense saber al·ludint que la meua persona, la meua existència, tracta amb indiferència i amb freqüència amb rebel·lia a aquells que es comporten d'esta manera, però ho faig amb un interés i objectiu total: el canvi.

Vull éssers racionals, que pensen, que actuen sota unes conviccions, siguen quines siguen. Que no es vegen lligats a cap ideologia política o qualsevol altra concepció social i que si estan lligats a la mateixa, ho facen amb arguments propis extrets del seu propi mecanisme cerebral, vull això mateix, vull persones.

Sóc repetitiu, i encara que açò mateix ho considere utòpic, pense que podrà aconseguir-se si tots fiquem el nostre obolet.

Àlex Morales.

2011-05-18T15:20:00.002+02:00

Hi haurà una possibilitat no tan remota que vos estranyeu al vore que no escric ací. Després d'una llarga temporada realitzant menuts assajos i articles d'opinió sobre temes diversos m'he concentrat en la meua novel·la "La història del Tio Canyet" i també en un menut llibre sobre les panderoles i la seua evolució -social- del que trauré les idees principals amb la finalitat de poder publicar-lo a manera d'article poc extens. Este llibre conté 21 pàgines, és un assaig, el meu segon assaig llarg després del polític.

Espere no molestar-vos.

Habrá una posibilidad no tan remota de que os extrañéis al ver que no escribo aquí. Después de una larga temporada realizando pequeños ensayos y artículos de opinión sobre temas diversos me he concentrado en mi novela "La historia del Tío Canyet" y también en un pequeño libro sobre las cucarachas y su evolución, del cual sacaré las ideas principales con el fin de poder publicarlo a modo de artículo poco extenso. Este libro contiene 21 páginas, es un ensayo, mi segundo ensayo largo después del político.

Espero no molestaros.

Àlex Morales.

Redemptors falsos

2011-04-29T00:48:00.002+02:00

La covardia és l'estrany convenciment que puc i he d'adequar-me en esta societat, sense més límits que el de seguir el patró establit de conducta i disposició més comuna.

Fantàstic. Vocable comú però utilitzable en este cas. Així és com denomina la meua existència al de saber raonar i elucubrar, el de fer-ho per si mateix, creant i innovant en esta injusta guerra de cervells.

Posem a Déu com títol suprem.

L'Església Catòlica ha inventat al llarg i ample de la història una divinitat amb la qual s'ha donat suport per a cometre tot tipus de macabreries. Una vegada oblidat tal llast, tal barbàrie, l'Església ha admés que sent el succeït i ha promés davant qualsevol imatge que no es tornarà a repetir. Les disculpes van ocórrer amb el mandat de Joan Pau II.

Ara, els fidels eclesiàstics han disminuït en nombre. L'obligació i per tant la llibertat de l'individu ha provocat ments obertes a la imaginació i han creat en si mateixos una divinitat perfecta -o si escau imperfecta-

Segons el dogma catòlic, Déu deixa als seus descendents la llibertat com base i forma de convivència: el lliure albir, en castellà i més escoltat "el libre albedrío". Heus ací la justificació i per tant únic argument de si "Com pot quedar-se quiet Déu després de presenciar i permetre orgies de sang i destrucció?" Pot entendre's com motiu de fe o per contra entendre'l d'una forma més d'argumentar l'existència d'alguna cosa que en realitat no existix. Una altra de les seues justificacions és la Fe, aquella que mou muntanyes, aquella que és inalienable a l'ésser humà i que és un do que pocs posseïxen a la totalitat.

Si Déu és culpable de les guerres, de les injustícies i per tant còmplice de tals barbàries... Què fan tots al seu costat?

El dimoni és l'esfinx de tot el que ocorre però Déu, per tant també. No?

Àlex Morales.

Plebe ignorant

2011-04-19T22:51:00.002+02:00

Estem sent receptors del teatre social més gran que mai la història d'este món haja pogut contemplar. Sabeu que les meues declaracions solen ser molt exagerades quan vull que alguna cosa ressone fins a per el lloc més recòndit d'este país de països.

Els quals solen freqüentar bars i llocs amb ambient de poble, són la classe de persones que amb les seues dures declaracions sobre els polítics fan acatxar moltes vegades les cares buides d'idees de molts dels representants del poble espanyol. En ocasions les seues paraules poden interpretar-se malament, doncs no és molt decent el llenguatge que aboquen en les llargues converses on l'alcohol és un dels materials més comuns que sol haver.

Durs tots, de ferris valors, però tot sembla ser que és una absurda màscara, una cortineta de fum que quan tapa la veritable imatge és mostrada una en la qual són ells els fèrvids de la ciutadania, els quals es preocupen i intenten ajudar legislant correctament a la pobra plebe ignorant que jau en la nació.

Tots som víctimes. Sona malament, però la paraula correcta és eixa. Perquè hi ha excepcions que de fet confirmen la regla però també hi ha una generalització que s'ha imposat en esta ciència organitzativa social.

Són els mateixos els quals titllen als que els advertim que "generalitzem" perquè algun d'ells ha sigut el causant de que la veu córrega i seguisca corrent respecte a que els polítics són tots uns lladres. Els haurà, perquè les ovelles negres les hi ha a tot arreu, però també hi haurà eixa classe de gent i de persones que vulguen lluitar per un món més just i millor.

Hi ha abundància d'estos éssers, ho sabem i som conscients i per això cal lluitar contra ells. Són ells els quals trafiquen amb els sentiments del fenomen terrorista d'Espanya, els quals ens presenten programes deliciosos que a més d'un els produiria la sensació més contrària al sopor, amb un últim objectiu i fi i és el d'arravassar vots a partits normals i responsables o simplement l'aconseguir benefici propi.

Són ells els quals formen oligarquies compostes per "càrrecs de confiança" adscrits a les seues entitats polítiques que reben aportacions econòmiques grandioses, moltes vegades, sense donar un pal a l'aigua.

Són ells els quals aproven lleis o projectes quan governen que es basen en la falsedat i que involucren al país sencer en orgies descontrolades de mort, crispació i odi, més comunment denominades guerres, en la majoria de les vegades anant al costat de qui posseïxen una desproporcional regió armamentística i una tecnologia avançada causant la completa destrucció de països que no estan civilitzats ni avançats quant a infraestructures i tecnologia.

Són ells, els causants de les guerres, la fam i la misèria, els quals algun dia nosaltres els pegarem una "patà" i triarem a qui de veres ens representa.

Àlex Morales.

Embozos sociales

2011-04-10T12:58:00.003+02:00

Viejos troncos sucios y caimanes llenos de vitalidad circulan en el abismo de la infracción social, de la desesperativa acción humana que se adentra en nuestras disposiciones cotidianas y del cautiverio que proclaman y nos consignan los desdichados seres dominantes en este consumido y rematado globo terrestre. Todos estamos dentro del saco.

La lucha de clases ha significado para la historia del ser humano la demostración de que unos pocos siempre han sido los que han acaparado el poder, los que oligárquicamente han llenado sus caudales económicos de capital y peculio y han dejado a los que ellos tildan como caterva en números más que rojos y sin derecho a opinión. Hoy en día podríamos hablar de semejanza en derechos y libertades, almenos en teoría estos términos deberían ser llevados a su práctica, el problema viene si no son llevados, de si es una máscara que los propios descendientes de la clase dominante han utilizado para escupirnos, amasacrarnos y mantenernos al margen del poder organizativo y de su área de influencia. Eso es lo que nos ocurre en el primer mundo, en el mundo occidental donde supuestamente las democracias se han establecido mediante la unificación sincronizada de partidos demócratas que piensan en un sistema equitativo rodeado de absoluto y pleno poder ciudadano. Lo extraño es que en los países no-civilizados -todo esto bajo el punto de vista occidental- siguen existiendo los estados que yo llamo "gobiernos directos" porque la dictadura y la forma organizativa absolutista y anti-democrática es mostrada directamente en sus propias cartas magnas y en sus propios códigos penales. En nuestras naciones, pueblos y bahías puede ser mostrado indirectamente.

Se me tildaría, etiquetaría y señalaría como contrario al régimen establecido, como un subversivo -posiblemente- pero han de tener siempre claro que la generalización es un problema lleno de exceso en este país, y yo hablo de casos absolutamente concretos e innombrables so pena de humillación y amonestación.

Quiero que sepan algo, y es que la acomodación al sistema vigente es una enfermedad que nos atañe a todos y que además entra dentro del género insalvable e incurable, sólo si el esfuerzo en llevar a cabo acciones para liquidar los problemas existentes y complicaciones en el mismo sistema es grande y comprime su deseo.

Sed libres y pensad, sólo de esta manera, seréis verdaderos ciudadanos.

Àlex Morales.

Si voleu vore i llegir este article en valencià només teniu que enviar-me un correu electrònic a informacio@alexmorales.tk

Avidesa pacífica

2011-04-06T14:42:00.004+02:00

Un menut sospir, i tot ix, tot és mostrat, tot vol vore's, però nosaltres impedim el seu despunt.

La pau és una utopia, això és palés, però aconseguir-la i tots els seus fins poden arribar a ser vistos d'una manera sorprenent. Quan ja van dir la famosa frase de "el fin no justifica los medios" s'assegurava que encara que el fi fora la pau, els mitjans podien ser perfectament violent.

No parle de la ciència excel·lent, ni de la seua majestuosa acció justificada i representada pels cacics imperials o els membres de la cort i èlit gerent. Parle d'aconseguir un fi, una mica anhelat ancestral i actualment, això sí per una majoria que no domina, dirigida per una oligarquia que té com fi última la destrucció i l'anhel de poder.

L'evolució de tots els éssers humans està repleta d'orgies violentes i conflictes, és per això realment no es pot explicar sense ells. En ocasions majoritàries la nostra alternativa personal per a resoldre un conflicte és la violència i la imposició. Durant el procés de la història i en la vida quotidiana veem contínuament que quan un poder dominant o algun subjecte en si s'imposa a un altre mitjançant la força, este poder està predisposat que es torne a perdre pel mateix sistema, per la força. S'accepta que la força és el recurs últim o habitual quan està interioritzat com part de la cultura pròpia i de la nostra forma de fer per a obtenir la raó. D'esta forma es contínua donant exemple per a perpetuar el mateix mecanisme de resolució de conflictes, la força, i s'està construint una societat violenta i en permanent amenaça, sempre en nom de la raó i la veritat. I cada vegada que hi ha una imposició per la força es donen molts passos cap a arrere en el progrés social, si no és que es destruïx totalment l'aconseguit fins a eixe moment.

Però a pesar d'esta realitat la majoria de les persones continuen pensant que la violència i la imposició no és el millor camí per a resoldre els problemes i que una societat en pau seria molt desitjable per al benestar propi i per al progrés de la humanitat.

Per a això, per a aconseguir una societat en pau, com tret distintiu de l'espècie humana, tenim la intel·ligència que ens permetria comprendre i reflexionar sobre la realitat que ens envolta des d'una perspectiva global, a més de comunicar-nos, associar-nos i utilitzar la llibertat per a crear i construir una societat millor.

També és cert que la intel·ligència es pot utilitzar per a tot el contrari però seria una intel·ligència mal entesa quan estes actuacions van en contra del progrés de la mateixa humanitat.

En un resum total, la pau és el camí, i la pau és l'objectiu, tots els seus obstacles van en contra d'ella i per tant són violents.

Àlex Morales.

M'excuse

2011-03-31T22:07:00.003+02:00

Ho senc pels meus lectors, el meu temps està sent usurpat per l'aparell estudiantil que em controla, per les activitats culturals del meu poble i per unes altres i tantes coses que fan que la meua disponibilitat per a esta bitàcora siga un menut tir de pistola de balins que no fa mal ni a un dur combatent de guerra.

Demane disculpes si no podeu llegir-me de vegades amb la intensitat que tots desitjaríem, doncs la lectura és quelcom magnífic i posseïdor de tota intel·lectualitat i aprenentatge. Després interpreta-ho com tu desitges en la teua vida quotidiana.

Seguisc amb projectes, un és el de la investigació de "Els Successos de Cullera" una història fantàstica que no endormiscarà a ningú i despertarà als desitjosos de cultura i d'història.

Un altre dels meus projectes també ronda per aquells anys, un poc més avançat quant a època però amb característiques similars, en este cas és una novel·la de la meua pròpia collita, la titule "La Història del Tio Canyet" escrita en valencià i altra versió en Castellà, amb les frases dites pels participants en la història en valencià. Datada en l'any 1931, encara que la història es narra en el 1943.

Estic en una fase, en la que a poc a poc arribaré a la meta que m'he proposat.

Ab uno discunt omnes.

Àlex Morales.

Pròximament publicaré més articles, disculpeu les molèsties.

"Puterio" constant

2011-03-16T17:27:00.004+01:00

Com inici a una llarga lectura novel·lística, m'agradaria parlar-vos altra vegada del tema que més habita en el meu ésser, el de la ignonímia televisiva que tanta preocupació em causa.

El títol d'este mateix escrit podria semblar-vos sinistre, estrany, fastigós o conflictiu i més propi del llenguatge adotzenat i vulgar que d'un escrit que frega la parla culta mantenint-se en la llegibilitat.

No és un sentiment negatiu, ni de bon tros una exageració continuada i modificació de la realitat actual, és i mostre tal com des del meu punt de vista és la televisió, a més de tindre el consentiment publicatiu de la mateixa, ja que els encanta que alardegen d'ells i els encanta ser d'esta manera.

Desenvolupem en la nostra ment un ésser humà, amb les pròpies característiques que alberga la televisió. Tots tenim alguna cosa en la ment, jo imagine i diposite açò:

Esta persona -si se li podria denominar "persona" en qualitats humanes- seria un ésser monstruós, deformat, incult i domat sota el capital i la "educació" d'uns dels quals es dubtaria la seua paternitat i que serien fills de la mala educació i família directa del propi dimoni concebut en la Santa Bíblia com a tal, endormiscat perquè té als seus plebeus treballant per a ell i relaxat doncs té el treball en procés.

Seria un ésser que no dubtaria a atacar a la cultura i que demostraria sempre que està proveït d'armes -no solament balístiques- i que en qualsevol moment podria usar-les per a l'assalt, destruint per complet a les veus discrepants del seu govern maquiavèlic, boig i pervers.

Este ésser seria la divinitat del sexe descontrolat i de la infecció consecutiva de malalties contagioses de tot tipus que desenvoluparien en si una destrossa i deterioració física.

La continuació podria ser excessiva i possiblement deixaria d'un costat l'opinió respectable i m'endinsaria en el costat fosc que no vull sobrepassar. Només vos informe i vos advertisc que la televisió té al seu costat el mecanisme per a la pròpia autodestrucció moral del planeta, i fins i tot no només la moral com vos he demostrat, sinó la física com també ho he fet. Sigueu cults, ser-lo no és només saber d'història, sinó saber què camí escollir i què fer amb el teu òbol en la societat.

Àlex Morales.

Perversions endèmiques

2011-03-13T21:41:00.002+01:00

Justs i pecadors, tots som lastimats. M'incloc en els dos doncs el pecat ho puc accionar perfectament i m'incloc en els justs doncs de vegades també la practique.

Hui, amb raresa impepinable, intentaré anar directament al gra.

Durant la història de la humanitat, s'han desenvolupat forts canvis socials que influïxen directament en la vida de l'ésser humà, especialment en la forma que este, com individu, interactua amb els seus semblants en tots els àmbits de la vida, des de la infància fins a la vellesa, del quotidià a l'extraordinari; mitjançant comportaments acceptats o no, per l'entorn on es desembolique l'individu, sempre impulsat pel desig, que és la principal força motivadora d'actituds en l'home. El desig és llavors, qui genera els diferents comportaments del col·lectiu humà, sent ells mateixos qui determinen la norma que mesura el regular de l'irregular.

El cas no es cenyix en esta menuda incisió, sinó en el fet de si esta perversió social de la qual parlem se'n va pel camí que no correspon o el radicalisme s'adequa en el mateix ésser.

No parle de minifaldies o xiques i xics nuets pels carrers, parle d'altres coses, d'accions que són perverses per naturalesa i que només les ments planes i assedegades de sang o dany poden causar a altres persones.

Aproximadament fa dos dies em van enviar un esdeveniment molt esgarrifós: L'individu del que parlava el mateix havia agafat a un gos abandonat i l'havia cremat viu després de fer-li tot tipus de macabreries. Algú pot comprendre açò?

Esta persona segur que si fóra estudiada no se li trobaria cap anormalitat psicològica o psíquica, per societat ha pogut fer-ho amb el propi consentiment de les amistats acompanyants en eixe mateix context.

Ho senc si he ferit la sensibilitat d'alguns, però és cert, presenciem una societat buida, sense cap valor i que encara que avancem teconlògicament, estem en descens respecte a la moral i a l'educació, que no residix més que en el respecte i la solidaritat.

Àlex Morales.

Fal·làcies generals

2011-03-08T22:54:00.003+01:00

Els llargs i complicats compromisos que solen fer de la gent que es presenta a la ciència per excel·lència, són l'exemple clar de l'individu que mentix per pressió social, per una simple conducció que du a decisions concretes i en alguns casos projectes populistes.

Són ridícules accions que per evidents i sobretot acostumades ens puguen semblar són la mostra que la societat no avança. No recorde en estos instants el títol d'aquella novel·leta curta que mostrava a un senyor pobre de tot capital però que vestia i es comportava com un adinerat més de l'escalafó social més alt i a més posseïa un ramet de palla en l'aparell vocal que li feia calmar els seus apetits constants i els seus dolors de panxa per consegüent de la no ingestió d'aliments.

Ocorre en nombroses ocasions, de fet, fa uns anys en la nostra terra ocorria, la gent passava de parlar valencià, llengua materna, a parlar castellà per a posseir a més d'un cert toc d'elegància, una admiració i posició social més elevada. Quina bogeria.

Mentim tots. Això ningú pot negar-ho, només aquells que són els exemples clarividents de com deu comportar-se un individu en societat, o aquells que segons ells mateixos no mentixen, doncs són bones persones. No ens fiem, tots ho fem.

La pregunta i fraseseta és: Per quina raó ho fem?

La pressió social, o qüestió important del moment que vius, seria la resposta més encertada per a este cas, i crec que a més seria la qual més vots i compressió es duria d'un colp. Per tant, per pressió social, vos assegure que és la mateixa pressió la qual ens conduïx a extrems com el de mentir per un simple, de vegades fals, prestigi social.

Àlex Morales.

Citacions

2011-03-07T13:30:00.002+01:00

M'agradaria que reflexionareu sobre este text que vos deixe del gran filòsof Aristòtil.

Ja que la felicitat (o plaer) és allò que acompanya a la realització de la fi pròpia de cada ésser viu, la felicitat que li correspon a l'home és la qual li sobrevé quan realitza l'activitat que li és més pròpia i quan la realitza d'una manera perfecta; és més propi de l'home l'ànima que el cos pel que la felicitat humana tindrà a veure més amb l'activitat de l'ànima que amb la del cos; i de les activitats de l'ànima amb aquella que correspon a la part més típicament humana, l'ànima intelectiva o racional. Com en l'ànima intelectiva trobem l'enteniment o intel·lecte i la voluntat, i denominem virtut a la perfecció d'una disposició natural, la felicitat més humana és la qual correspon a la vida teorètica o de coneixement (per això l'home més feliç és el filòsof, i ho és quan la seua raó es dirigix al coneixement de la realitat més perfecta, Déu), i a la vida virtuosa

Finalment, i des d'un punt de vista més realista, Aristòtil també accepta que per a ser feliç és necessària una quantitat moderada de béns exteriors i afectes humans.

En resum, Aristòtil fa consistir la felicitat en l'adquisició de l'excel·lència (virtut) del caràcter i de les facultats intelectives.

Àlex Morales.

Èpoques tedioses?

2011-02-26T16:05:00.003+01:00

Dies sabàtics, ganduls, buits de tota activitat que no siga dormir, menjar i divertir-se. Eixos dies ens omplin a tots de felicitat i alegria, cosa que per això estic content i em senc bé. Tots els minúsculs reductes anònims de joves ixen de festa per a amenitzar l'avorrida vida que duen entre setmana, doncs en el món Occidental, podrem posseir tota classe d'aparells tecnològics o fins i tot llocs fantàstics on romandre amb les teues amistats i poder passar-te-ho bé -digues discoteques, alguns parcs- però no aprofitem el medi natural i tot el que ens proporciona.

Som una miqueta fatuosos en eixe sentit, no mirem cap a coses noves, cap a nous projectes, sempre portem la nostra vida a l'extrem més avorrit mai vist, perquè si vos fixeu la setmana és avorrida, però quan arriba el seu fi ho és més doncs el context i les situacions són sempre idèntiques, sempre anem als mateixos llocs.

Mon pare, la meua àvia o per a anar més lluny la tercera generació ascendent, em comentaven històries que m'haguera sempre agradat viure. Anar a la muntanya, construir casetes, fer guerres amb taronges ja podrides en terra, o millor encara jugar a l'amagatall, són les coses que JO he fet i ELLS també han fet de menuts. Per això enyore en estos moments la infància que ara ja he perdut. Eixa infància que cada dissabte eren un poquet diferents, la mostra de que podies divertir-te sense cansament, sense cap Play , o qualsevol altre joc electrònic.

Tot m'indica una opció: La involució. El que ens ha passat és que hem anat perdent facultats amb l'edat, i per això l'anar a llocs nous, conèixer gent nova i provar-ho TOT, això sí amb molta moderació, s'ha anat desgraciadament al cementeri social, on en el mateix habiten els entranyables desitjos i utopies dels quals volem un món millor i més feliç.

Àlex Morales.

Utopías abominables

2011-02-21T19:47:00.005+01:00

Dispuestos a endormecer las duras críticas de las cadenas de televisión y programas de la misma que utilizan el medio que poseen para fastidiar a la democracia, a la libertad y sobretodo al sentido común, declaro, expongo y afirmo lo siguiente:

En el país donde vivimos, España, la crisis sigue afectando a los numerosos sectores que en su día, aquel tiempo donde todos éramos ricos, tuvieron un gran auge. Mientras todo esto ocurre, hay sectores poblacionales, minúsculos eso sí, que siguen aumentando sus posibilidades económicas y además adquiriendo cada vez con más ímpetu, más audiencia y admiración. Podríamos hablar de muchos sectores, porque hay mucha variedad pero hay una que es a la cual me quiero ceñir en explicación y crítica.

Hace poco tiempo Telecinco, propiedad de un señor muy bueno, compró Cuatro, ideal de la crítica constructiva, de la información ecuánime y de la alegría de construir un país mejor y más culto, en consecuencia adquirió CNN, y por tanto el mejor periodista de la historia de España, Iñaki Gabilondo, se iba a la calle.

Ahora planteo un modelo de España que jamás hubiera deseado, un modelo en el cual la prepotencia de diversos sectores, y la amargura voluntad de aquellos que no tienen medios para dar la información correcta y la opinión adecuada -todo eso bajo mi punto de vista- están siendo visibles a la sociedad. Un modelo de país que no me gusta nada, que me da náuseas y que sobre todo le tengo aversión y miedo.

Los programas rompedores con la normalidad informativa crecen con grandes espectativas y todo esto es sólo gracias a la gente que los sigue y los ve todos y cada uno de los días de sus aburridas e ilógicas vidas. Podría escribir numerosos ejemplos que a más de uno les sonaría pues cuando el aparato televisivo se enciende son ellos los que imperan y tienen la mejor audiencia y momento del día para ser vistos.

Los culpables son ellos, de crear programas donde el respeto al ser humano es inexistente, donde la burla a las personas normales, es permanente y donde sobretodo se desprecia el amor y la felicidad de las parejas, ya que el conseguir el objetivo de felicidad de cada una de las parejas es tratado como un espectáculo repugnante, pero vosotros colaboráis con ellos.

Todo esto que está pasando, es por culpa de vosotros, los que miráis esta clase de programas, en los que porsupuesto podréis defender, e incluso podréis llegar a decir que lo hacéis por mero aburrimiento, pero yo os lo digo, si es este el país y el mundo que deseáis construir: ¡Menudo asco!

Àlex Morales.

Per a llegir este article en valencià, només heu d'enviar-me un correu electrònic. Disculpeu les molèsties.

La desitjada fe

2011-02-07T21:10:00.003+01:00

Este matí els meus ulls s'han enfosquit com sol passar amb la meua bonica vista. De vegades no sé distingir entre el mantell blanc i les estovalles blanques de la taula de la cuina, on el meu primer menjar del dia té lloc.

Com tots els períodes diürns, i més encara quan el teu estómac comença a omplir-se de material energètic, pense en el que he somiat durant tota la nit.

Un àngel, envoltat per un halo bastant clar, em mostrava el camí cap a una nova vida, la vida eterna que tant m'havien promés els monacats, catecúmens i catequistes de la Santa Església. Em semblava tot allò molt estrany, ja que mai havia notat l'òbit tan prop de mi. El meu cor palpitava com si haguera corregut una carrera. El somni, va parar quan l'ésser blanc amb toga lluminosa i amb veu greu començava a mostrar-se tal com era en veritat.

Els somnis diuen els astròlegs que ens mostren alguna cosa, un camí, en poques paraules que tenen un significat concret. No m'he dignat ni tansols a buscar-lo, i no sé perquè em sembla una simple casualitat.

Els temes paranormals, ufològics i fins i tot estranys, sempre m'han causat grans admiracions, però mai he pogut creure'm alguna cosa que no ho constatara amb fets científics, amb bases raonables, només l'existència de Déu i la divinitat completa que la comence a notar bastant freda i allunyada del meu posicionament religiós. En molt poques paraules: L'agnosticisme comença a deixar-se veure en el meu ésser.

Fa uns quants anys, vaig començar a investigar sobre el fenòmem ufològic i astrobiològic fora i dins del nostre planeta, arribant a la conclusió que si existien els extraterrestres. He arribat a creure'm el projecte de "Cavall de Troia" –Caballo de Troya- que la NASA va fer fa uns anys i de fet em crec moltes de les investigacions que s'han realitzat al voltant d'estos fenòmens.

Evidentment un arriba a la conclusió que cal deixar de creure en fenòmens inexplicables, doncs la mateixa paraula ho diu, no són demostrabes i només poden explicar-se mitjançant la beneïda i venerable fe, don que només posseïxen alguns i uns altres se'ls ha atorgat mal i en poca quantitat.

Àlex Morales.

Deu morí i seguix mort

2011-02-02T15:29:00.004+01:00

Tots els éssers humans, excepte els no dotats de les capacitats bàsiques normals, som clarividents quan es tracta de qüestions fonamentals de la nostra acreditada existència.

El clam dels filòsofs i intel•lectuals sobre el comportament social que té cada ésser és d'una magnitud prou considerable.

Hui mateix llegia a Nietzche, el qual deia i propagava en les seues elucubracions textuals esta idea: "Si el ramat diu sí, tu digues no"

El mateix ens explica una cosa prou interessant. Segons ell, les persones que vivim envoltades de més o menys les mateixes aventures, és a dir que ens comportem de la mateixa manera, tenim l'obligació moral d'apartar-nos amb el fi d'allunyar-nos del ramat, creant així la nostra pròpia i llaurada consciència.

La meua pregunta és: Si ens apartem de l'actitud més corrent i ens separem TOTS, haurem creat una nova societat i forma de comportament. Seria açò una cadena evolutiva? En la qual sempre deuríem apartar-nos d'eixa disposició social. Té sentit? Possiblement sí, però jo no arribe a comprendre-ho.

Compartisc amb este gran filòsof el que hem ser nosaltres mateixos, deixar de demanar clemència a Jehovà i actuar sota les nostres pròpies conviccions, ja que així, sí sabrem que és el que fem bé o mal.

En el cas que algun ciutadà dèspota - famosseig- ens impose una determinada conduta, nosaltres hem d'enfrontar-nos a ella com si la vida acabara d'un colp, d'eixa manera, sabrem que estem sent veritables éssers racionals.

-Segons Nietzsche Déu ha mort, perquè és Déu la síntesi de la suprema realitat, bondat, bellesa, saviesa...

Àlex Morales.

Perdent el territori

2011-01-29T16:09:00.007+01:00

Acostume anar amb els amics al camp a pegar una volteta i a torrar carn o fer paella. Necessite això per a ser feliç. L’estar present al camp em produïx sensacions inimaginables per qualsevol que no gaudisca normalment del mateix. Però a vegades pense que fem coses amb el camp que no són gens normals.

El lloc on sols nàixer, o almenys viure un llarg període de la teua vida, marca profundament la teua forma de comportament i de ser. Quan portes des que només tens 4 dies d'existència i únicament has ixit de la teua batllia de viatges escolars o viatges familiars de màxim 1 setmana i mitja, el teu cor se sent arrelat als sentiments més profunds de les festes, tradicions o paisatges d'eixe lloc on vius.

Em produïx angoixa el vore com deixen abandonats els horts i camps del meu poble i voltants. Fa uns mesos va començar la temporada de recol·lecta de taronja en la província i voltants de València. Però enguany, igual que uns altres seguim deixant la taronja llançada pels terra fins que arriba a prodrir-se.

S'escolten en entrevistes, articles o escrits la paraula “meninfot”, la qual ens mostra sense objecció la descripció de disposició que tenia i seguix tenint el valencià. Més que mai accepte el que som, que ens dóna igual tot, des de la Batalla d'Almansa i acabant pel desaprofitament de la nostra agricultura que amb les mans i el front replet de suor tant ens ha costat mantenir.

Per què som així? Per què deixem al desaprofitament i portem a la destrucció els nostres camps? Molt bonic el vore taronges en la televisió o que a València la denominen “terra i jardí de flors” però la realitat ens mostra altra cosa, i és que seguim sent iguals i desgraciadament em mostre pessimista de tot el que està ocorrent. Vull que nosaltres, els valencians i valencianes sapiem quin és el futur que volem, i sense que ningú ens dirigisca i sense que ningú ens pertorbe. Només vull això.

Àlex Morales.

Aversión y temor ancestral

2011-01-26T22:43:00.003+01:00

Las historias de miedo o de acción con frecuencia nos producen un sentimiento bastante advenedizo, a veces incluso las cejas irrumpen con pálpitos y el corazón se nos acelera.

A mi personalmente ésto también me ocurre otras ocasiones. Tenemos una suerte de vivir en esta época de la historia... Sé que muchos nos advierten de que sigue siendo una mala época pero almenos no se nos comen vivos ni se evaporan ideas de bondad y paz gracias al poder público establecido.

Recuerdo una pequeña historia, me contaba diversos episodios de cómo era la vida en variadas épocas históricas. Una de ellas, por malvada y horrenda que sea, merecía el mayor número de páginas en cuanto a arte. Pero si nos acercábamos a otros aspectos las páginas aumentaban como si fueran conejos en jaula.

Me da mucho miedo la Edad Media. Me da temor el pensar en aquellos magnates. Recuerdo ver escrito que los mismos magnates enviaban a sus vasallos para que fueran de pueblo en pueblo tocando las aldabas de las lares, penetrándose en las mismas y dejando a todo ser vivo que cruzase su camino cachifollado totalmente. Más concretamente a todos los que ellos mismos y su panda de maestrillos malvados catalogaban como lascivos.

Me ofusca y tengo miedo el ver a aquellas personas que además de poseer un lenguaje bastante adocenado, de lo único de lo que se preocupaban era de adoquinar un mundo lleno de prepotentes y sumisos, lastimando e hiriendo a pobres intelectuales, que luchaban por unos derechos que ahora disfrutamos sin pensar en los mismos.

Pero aquella inmundia estructura social tenía otro peso y este era el del Rey, persona que gobernaba sobre la faz de la nación sin rendir cuentas a nadie, sólo a la divinidad y si a caso a la Santa Iglesia Católica. Su vida cotidiana se basaba en dormir en su alcázar durante horas, ingerir carne de todo tipo y lerdear su anda por culpa de la gota. Ocurría gracias al glorioso peculio abundante que yacía en sus arcas.

Lo siento pero había otro lastre: El clero. Los monacatos eran iguales o peores. Si la Santa Biblia -libro bajo mi ver no oficial para la Iglesia Católica en aquellos momentos- decía que la cesación de la vida expuesta en el Quinto Mandamiento, era ilegal, prohibida y moralmente negativa, ellos hacían la contrariedad en acción: Mataban.

¿Cómo alguien normal puede comprender semejantes hechos?

Yo no lo comprendo y por eso, aunque ignore el arte Románico y el Gótico que podría haberlo visto en su esplendor... no me gustaría haber vivido absolutamente nada en aquellos momentos. Lo siento, pero me da temor.

Àlex Morales.

Per a vore i llegir este article en valencià, només heu d'enviar-me un correu i jo vos l'enviaré traduït. Disculpeu les molèsties.

Patrons inalienables

2011-01-24T21:42:00.003+01:00

Altre llast social afegit al carro. Fa poc lapse vaig trobar en la meua habitació una revista bastant peculiar en la qual vaig poder llegir un article d'un senyor, del nom del qual no vull enrrecordar-me, que ens explicava -al públic lector- les meravelloses conjectures per les quals havia de passar cada dia que el seu cos resistia en el planeta Terra. Ens parlava d'una forma de viure, d'expressar-se, fins i tot de caminar. En eixe moment, vaig pensar -Per què així?-

La joventut de hui en dia tendix a etiquetar-se d'una manera sorprenent. La gent du periòdics en mà perquè els etiqueten amb una ideologia determinada o fins i tot amb un equip de futbol determinat. La gent no sap ser exclusiva, la gent no sap pensar.

Els estereotips de cada matèria ens conduïxen al costat més radical de les nostres accions. Discorrem, insultem i violentem el pensament crític. No "caletrejem" en cap moment.

El cap se m'ompli de qüestions etiquetades -altre llast- pels quals es volen denominar "normals". Qüestions senzilles, tan fàcils de comprendre que fins a un ximpancé les podria respondre. Per què cal anar vestit com dicta un grup musical?

Esta és la qüestió que verbigràcia faig. Des del meu punt de vista la llibertat de vestir, opinar, actuar, pensar d'una manera determinada i diferent a tal com dicta el teu gremi s'està veient afectada. Què tenen a vore els gustos musicals amb la forma de vestir, actuar i fins i tot parlar? Per quina raó una persona no pot ser lliure de vestir per exemple amb camisa, pantalons ajustats i agradar-li el Rock o fins i tot el Rap, o interpretar i recitar una cançó de Hip-Hop? Heus ací el problema de la qüestió.

Els estereotips ens fan mal com persones. No els trobe gens raonables.

Deuríem adonar-nos del que està ocorrent i actuar conforme ens dicte la nostra consciència i no quan ens ho dicta un cert grup de persones. Així sí deuria ser.

Àlex Morales.

La falsa erudicció

2011-01-21T15:04:00.003+01:00

Mai podrem ocultar que tenim un greu problema. És el de voler saber-ho tot. Algunes vegades irrompem davant els nostres semblants per a amassacrar-los amb els nostres arguments que amb freqüència poden ser falsos o millor dit, equívocs. Açò ocorre quan ho vols SABER TOT.

Hi ha una gran possibilitat que la frase de la Grècia Clàssica que més significat i veu pública té és la socràtica “només sé que no sé res”, una exageració que, sens dubte, resulta excessiva. És cert que, per molt que aprenguem, sempre ens quedarà infinitament més per aprendre, però d'ací a defensar l'estupidesa globalitzada, hi ha una diferència bastant desmesurada.

Sabeu que sóc un nat defensor de les imaginacions humanes i ho seguiré sent; Imaginem doncs que un "escuincle" (xiquet col·loquialment anomenat a Mèxic) està amb els seus amics i practica un joc amb foc, si el xiquet acaba cremant-se, serà més savi.

Almenys, un poc més savi que abans de fer-ho. Eixe xiquet, encara sense saber-ho, està donant la raó a Nietzsche, qui defensava que “per a arribar a ser savi, cal voler experimentar certes vivències, és a dir, ficar-se en les seues gargamelles.”

Perquè les teories, l'estudi i la meditació estan molt bé, però hem de fer cas a Oscar Wilde, quan deia que “més vegades descobrim la nostra saviesa amb els nostres disbarats que amb la nostra il·lustració”.

La majoria de vegades la gran saviesa se'ns mostra com una miqueta estàtic, però no ha de ser ni és així. Escoltem, viatgem, adquirim tot tipus de coneixements i ens fem més savis, però només savis de teòrica, mai de pràctica. Per què no accionar eixa teòrica? Per què no les confrontem amb la realitat que vivim?

No ho sé, senzillament, no ho sé. Però en l'hipòtetic cas que les confrontàrem possiblement sabríem amb certesa que les teories que estudiem són absolutament certes, perquè hauran estat comprovades amb la millor fórmula existent: la societat.

Àlex Morales.

Desviats irracionals

2011-01-19T18:35:00.002+01:00

Tots els quals llambreguen esta bitàcora saben amb encert el meu odi i preocupació per la xacra social que ens envolta, més concretament del "mundillo" de salvatges que actuen en un plató ensenyant tot tipus de lliçons de comportament. Però conductes no bones sinó tot el contrari, nefastes i sobretot hostils a la racionalitat. Parle de la televisió BASURA.

Els índexs d'audiència no baixen i de fet escolte per ací que ja es comença a investigar el comportament dels espanyols que visiten dia a dia pàgines de semblant "calanya", i com no en Google i altres cercadors.

Jo puc ser comprensible fins a un punt en el qual la ximpleria arriba al límit de la irracionalitat, i en este cas, es passa més de 400 anys llum.

Els teatrers que interpreten este tipus de papers, no sé com arribaran a casa, però jo em sentiria prou fastigat a l'actuar d'eixa manera. Sálvame, un programa que fins i tot el dia d'any nou seguien emetent. Déu! Si açò passara amb la cultura...

Per a si algú no ho sap, parlen de tot tipus de bogeries amoroses i de vides privades que no li importen a ningú sinó només als quals les posseïxen. Entenc la tafaneria, perquè jo també sóc "ascruadrinyaor" , però no puc comprendre que acusen a gent de coses que mai serien: drogoaddictes, lascius, pederastes... Tot tipus d'adjectius populen pel plató de Sálvame.

Deuríeu preocupar-vos per altres assumptes, dedicar-vos al periodisme de debò, cercar notícies que entretinguen i informen a la gent, sinó "Panem et circenses" cavallers... com en l'antiga Roma!

La vinya del Senyor, està plena de desviats irracionals...

Àlex Morales.

Escriptures pròpies

2011-01-17T20:29:00.002+01:00

Realitzar articles, produir obres d'art -desgraciadament no posseïsc encara tal do- i escriure entelèquies i aventures en papers suaus i bonics, no és una tasca fàcil.

Hi ha persones a les quals d'una manera absurda es mostren reticents a llegir i escriure. Puc comprendre gustos, perquè dels mateixos no hi ha res escrit, però mai podré comprendre el que no puguen llegir un simple vers.

Jo duc poc temps, més concretament vaig començar a escriure als 6 anys, contes que amb faltes abundants mostraven la meua fantasia... Uns molt bonics es titulaven així: "El despertador de l'emperador" -Tractava d'un emperador que tenia a esclaus com despertadors- o simplement "El gat feliç" -Un gat que caminava sempre content per la casa-. Eren contes amb un vocabulari molt infantil i que ara els llisc i em ric de com escrivia.

El cas és que seguisc i seguiré escrivint, palpant la llibertat que m'ha sigut concebuda per obra i gràcia d'alguns que van lluitar en el seu moment.

Ara, en estos últims dies, pels meus quefers corre un que vos interessarà, és un treball d'investigació que tracta sobre "Els Successos de Cullera", el qual vos presentaré a l'abril d'enguany en el que Cullera Laica, realitzarà una xarrada sobre este succés que ha sigut la flama per a molts historiadors.

Àlex Morales.

Acceptables i dolents

2011-01-14T18:43:00.004+01:00

En este planeta existixen problemàtiques humanes de tot tipus. No puc negar ni ningú que tinga mentalitat pot dir que no existixen problemàtiques en el sí de la ment dels individus racionals -éssers humans-.

Una d'elles han acompanyat a les persones durant la història de la humanitat i és la presència del bé i el mal. Al llarg de la nostra història cada gran profeta que ha populat pel món ha cercat la resposta a este interrogant, i encara que les maneres d'analitzar i solucionar-la han tingut diferents matisos, sempre ha existit el mateix principi fonamental.

Però jo vull anar encara més lluny. Em posicione entre els dos. Vull saber què és el mal i que és el bé.

Imaginem, doncs que volem realitzar un objectiu concret en el qual no desenvolupem cap amenaça contra la integritat dels individus ni encenguem torxes de foc contra la llibertat col·lectiva. Imaginem això.

Una vegada que hem adoptat un objectiu, el que és “bo” és tot allò que afavorix el seu assoliment, mentre que l'inconvenient és a dir el "mal" és tot el que impedix el seu exercici i activació. Evidentment l'home cerca la felicitat, i per tant el "bé “ és el que li permet arribar a esta, mentre que el "mal" és el que impedix el seu assoliment.

Els conceptes Bé o Mal són conceptes totalment absoluts. El Bé i el Mal no són valors, sinó entitats enfrontades la una a l'altra. Els éssers humans, segons esta concepció hem d'escollir entre el Bé o el Mal com motor de les nostres accions.

Hem d'enfrontar-nos a la realitat i saber què anem a fer i depenent de si la llibertat que anem a exercitar puga irrompre amb la llibertat d'uns altres serà bo o serà potencialment dolent. Vosaltres teniu l'elecció.

Àlex Morales.

Disposiciones irritables

2011-01-11T19:06:00.004+01:00

"Que si unos que si otros" Antaño y ahora sigue utilizándose esta frase para referirse a que ambos bandos enfrentados utilizan el mismo recurso. Y así es. Unos empiezan diciendo cosas y otros acaban diciendo las mismas pero con diferentes vocablos.

Nos cuesta asegurar al mundo civilizado que nos hemos equivocado, que hemos tenido errores. A veces éstos imperdonables.

Decía ya Ortega y Gasset que le irritaba con ímpetu la palabra "moral". Y yo pienso absolutamente lo mismo. El uso frecuente y cotidiano de esta palabra estropea todo lo que significa. La usamos para todo.

La ciudadanía y el conjunto popular usa comunmente la palabra "desmoralizado", y no lo entiendo pues la moral no es algo que se añade al ser humano y es inalienable sino todo lo contrario es la propia persona. Con el término "moral" nos debemos referir a diversos aspectos de la conducta humana, más concretamente dos. Primeramente a un estado anímico y en segundo lugar a aquel catálogo de principios y valores que regulan la conducta moral.

Hablan -ciudadanía común- de seres desmoralizados, sin moral, sin nada de nada- Entendido un ser que no tiene religión ni patria-. Pero deberían saber que la definición y además vivencia del ser desmoralizado es el de una persona que no tiene luz vital, que vive en la oscuridad, atrapado de toda luz que produzca bienestar. Una persona que no tiene moral podríamos llegar a calificarla como personaje sin ser persona, síntomas los cuales llegarían a ser: No tener esfuerzo y constancia, no querer aprender, no hablar, no vivir...

Muchas veces nos referimos a esa palara incorrectamente y con una frecuencia elevada. Yo también lo he hecho, todos lo hemos hecho, pero ya es hora, al menos en Occidente -Lugar donde según los sociólogos el avance es palpable- de rectificar totalmente

Àlex Morales.

Per a veure este article en valencià podeu perfectament enviar-me un correu electrònic per a que vos l'envie traduït.

Estressats

2011-01-06T12:50:00.001+01:00

Pot ser que algun dia ens despertem (parle dels pobles i ciutats alienes a les capitals on la massa poblacional és molt elevada) amb eixa olor a contaminació que es respira per les ciutats, pot ser, només dic que pot ser. Avancem tant en estos dies que no m'estranyaria que d'ací molt poc temps ens arribàrem a batejar com robots. Com va dir algú al que no vaig a fer referència doncs el seu nom no es troba en la meua ment: “Els éssers humans no som màquines, som persones” I com persones sentim, mengem, vivim, ens alegrem i ens entristim… tot ens passa, és a dir ho sentim tot. Però de vegades eixe sentiment pot ser tapat amb una cortina de fum que no ens deixa vore el que estem fent amb la nostra meravellosa vida.

En les ciutats de vegades es pot vore este comportament que més aviat sembla que tots vagen atabalats, estressats, que no sàpien per on caminen i per on trepitgen.

Un dia qualsevol t'acostes al Metro de Madrid per a desplaçar-te sense més remei al teu lloc de treball en una oficina on la teua butaca és més incòmoda que els propis seients del Metro. Et trobes trist, estressat, atabalat, perquè la teua dona es gasta tot el capital que arreplegues en la teua ocupació “amb suor i molta constància” i se’l gasta a acomodar el seu propi cos amb parracs (harapo en Castellano) que el seu preu desborda el límit de l'impossible, evidentment el límit d'aquells que viuen del viure i que vestixen de mercat o si a cas, com preu alt de polars de Decathlon.

M'agradaria fer una menuda elucubració dels fets que he mostrat adés.

Açò ocorre, açò està present en la pell de moltes persones, siguen homes o dones, siguen el que siguen, i jo em qüestione si estos supervisen les seues vides en algun moment o planten cara davant tal desgast de parella, matrimoni, família…

M'agradaria que tots aquells que es troben en situacions similars i fidels o alguna cosa semblants que s'enfrontaren i que donaren pas a organitzar les seues vides i ser feliços com mai ho han estat, perquè sé que en la capital, que en els suburbis de les ciutats gegants estos fets són visibles fins i tot en les famílies adinerades. Trobem-nos (tots fins i tot jo) en el nostre saó, fins i tot els adolescents que de vegades gastem sense límits els diners que els nostres pares ens presten per a comprar roba o per a fer ús dels nostres dies festius, digues dissabtes. Meditem i actuem, tots ho podem aconseguir, tots podem fer una societat molt millor.

Àlex Morales.

El que passà al Gp d'Alemanya

2011-01-01T23:30:00.004+01:00

Evidentment este Bloc parlarà de moltes coses, una d'elles també serà de la Fórmula 1. Malauradament no estem en temporada de carreres però igualment m'agradaria recordar alguna cosa.

Una menuda nota explicant l'ocorregut en l'últim GP de Fórmula 1, seria l'adequat per una persona com jo, un menut afeccionat d'aquest esport, que no duu ni un any en acció de vore carreres.

Podria atrevir-me a qualificar a la premsa britànica que va acusar a Alonso de guanyar brutament, d'hipòcrita i de ximple i ho dic així de clar. Quan es tracta d'Alonso han d'anar tots a l' uníson a atacar-li, tenen por que guanye, perquè fins a ara estaven tranquils, clar Alonso anava malament; en les últimes carreres estava quedant en dolenta posició i mira estaven tranquilets... però la fúria ha començat i la remuntada és visible.

I això és el que ha passat que quan veuen que la F1 sona a Espanya, tots s'espanten i ataquen perquè no saben que fer amb eixe orgull patata.

Les ordres d'equip, sempre han existit.

Evidentment la hipocresia es dóna quan ocorre açò mateix, que les ordres en les escuderies enmig de la carrera o abans sempre han existit de fet Antonio Lobato feia referència a unes quantes en el seu article criticant de la mateixa manera que estic criticant jo a la premsa britànica... i mira per on, la FIA no va posar multa!

"No es van mostrar tan actius i germanats, tan defensors de la justícia quan Kovalainen va deixar passar a Hamilton en aquest mateix circuit fa dos anys. Tampoc van dir res quan a Turquia i també ací en HocKenheim, Mac Laren parlava amb els seus pilots per la ràdio i els deia que estalviaren gasolina -un llenguatje en clau per a dir a un pilot que no va a ser atacat pel seu company o que no ataque al seu company. Ni tan sols quan Massa va deixar passar a Kimi a Brasil 2007 o quan Kimi va deixar passar a Massa en el mateix gran premi de 2008"

La llarga història de l'automobilisme fins i tot de l'esport té cabuda en la borsa esportista tot tipus de casos com el que vivirem el passat GP, l'únic problema és que ara ho ha fet Alonso i com he dit abans i ho torne a constatar quan es tracta d'Alonso, cal atacar-li obligadament doncs no poden amagar el seu orgull i com no, tampoc poden callar-se doncs quedarien en ridícul, igualment quedaran en ridícul quan Alonso quede primer en el mundial.

Àlex.

Ací estic

2011-01-01T20:49:00.003+01:00

Hola xics i xiques, hola iaios i iaies, hola tots i totes. Així vos salude, no vull molestar-vos amb reverències inservibles.

La vida ens dóna oportunitats que hem d'utilitzar, sinó no sabrem ni on vivim ni què fem, i una d'elles és el poder escriure en esta bitàcora que vull que arribe a gent que estiga farta de la televisió que tenim, de les persones que populen per estos canals que utilitzen la seua veu propagativa per destruir l'essència de la cohesió i l' armonia social.

Espere que sigueu crítics i no utilitzeu este bloc per atacar a cap persona.

Àlex Morales.